LES FLORS DEL MAL XVIII

L'IDEAL

No seran mai, aquestes noies de vinyeta,

productes espatllats d'un segle decadent,

els peus amb borseguins, els dits amb castanyetes,

les que satisfaran un cor com el que tinc.

↳L'autor diu que les noies que pareixen irreals, diferents a totes les dones de l'època, amb els peus idíl·lics, mai podran satisfer a l' autor ja que a ell no li agraden les dones perfectes. En el poema parla de diferents dones "Lady Macbeth i la filla de Miquel Àngel", que són perfectes i que no hi ha ninguna dona que s'assemble als gustos de Baudelaire.

Deixo per a Gavarni, poeta de clorosis,

l'estol xiuxiuejant de nenes de l'hospici,

perquè no sé trobar, entre les flors marcides,

cap rosa que s'assembli al meu roig ideal.

↳Diu que  no li agraden les noies blanques , les compara mab flors , que no li agraden

El que busca aquest cor, profund com un abisme,

sou vós, Lady Macbeth, amb la tirada al crim,

un somni d'Èsquil nascut en la tempesta;
  
↳Diu que li agraden les noies malvades, fortes ,ambicioses i dominant, com Lady.

o a tu, immensa Nit, filla de Miquel Àngel,

que regires, tranquil·la, en positura estranya,

els teus encants forjats en boca de Titans!

↳ L' ideal de l'època es lo contrari que diu al principi.

LES FLORS DEL MAL X

L'ENEMIC

La meva joventut va ser només una tempesta fosca

travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;

la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,

que el meu jardí és desert de fruits assaonats.

Vegeu com m'ha arribat una tardor d'idees

i em cal utilitzar la pala i el rasclet

per esplanar de nou les terres inundades

on l'aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.

↳El poema s'inicia amb una asseveració directa: ha passat el temps i la joventut només és un record.No té inspiració, està trist.

Qui sap si les flors noves que somnio

veuran en aquest sòl, rentat com una platja,

el místic aliment que els donarà puixança.

↳Parla de la terra = la seua inspiració. Buscant en la  joventut la inspiració per als seus poemes.

—Dolor, dolor! Devora el Temps la vida

i l'Enemic obscur que ens consumeix el cor

creix i es fa fort amb la sang que s'hi escapa.

↳Vol ser jove sempre .El temps, personificat, és com un horrible animal que creix i es fa fort amb la sang que nosaltres perdem. 

Tracta de la seua vida .Fa una reflexió sobre la vidal.La seua vida ha estat plena de sofriments. L’enemic per a Baudelaire es el temps la mort.Planteja el tema del  temps com un enemic invisible que està disposat a consumir el cor, la vida, i que anuncia un final angoixós

LES FLORS DEL MAL IV

CORRESPONDÈNCIES 

La Natura és un temple de columnes vivents
que deixen anar, de vegades, paraules confuses;
l’home hi camina com per un bosc de símbols
que l’observen amb una mirada familiar. 

↳La natura te significats ocults (símbols)i que l'home els troba.

Com llargs ressons que de lluny es confonen
en una tenebrosa i profunda unitat,
tan vasta com la nit i com la claredat,
els sons, els perfums i els colors es responen. 

↳Hi ha colors i sons que tenen correspondència. 
↳la idea mes important es que tot pot ser un símbol de tot.


Hi ha perfums que són frescos com la pell dels infants,
dolços com l’oboè, verds com les prades
—i n’hi ha de corromputs, pletòrics, triomfals, 

↳torna a parlar de les correspondències en diferents sentits.

que s’escampen igual que coses infinites,
com l’ambre, com l’almesc, l’encens i el benjuí,
que canten els transports del cor i dels sentits.

La natura es com el cel.
Podem associar els element de la nataura uns amb altres, com per exemple un color a un sentiment.

LES FLORS DEL MAL II

L'ALBATROS

 

Sovint, per divertir-se, les tripulacions
capturen els albatros, ocells grans de l'oceà,
que, companys indolents, segueixen el viatge
del vaixell que s'esmuny sobre severs abismes.

Un cop els han deixat jaient damunt la fusta,
els prínceps de l'atzur, maldestres i porucs,
arrosseguen feixucs les seves ales blanques
per sobre la coberta, com si es tractés de rems.

Viatger que volava... ara maldestre i indolent!
Tan bell fa poc... ara ridícul, repugnant!
Un li remena el bec amb una pipa curta,
l'altre es fa el coix i imita l'esguerrat!

El Poeta és semblant a aquest príncep dels núvols
que coneix la tempesta i es mofa de l'arquer;
exiliat per terra, enmig de les xiulades,
les ales de gegant no el deixen caminar.

[Quatre quartets de versos alexandrins, de rima consonant en l'original i amb dos hemistiquis (6+6); Les tres primeres estrofes són descriptives i l'última és una al·legoria. Hi abunda l'oxímoron. Aquest poema no figurava en l'edició de 1857; apareix a la Revue française, l'any 1859. Jordi Llovet opina que va ser escrit recordant el viatge a l'illa Maurice realitzat el 1841]


GLOSSARI albatros: m. Ocell marí de l'espècie Diomedea, de coll curt, cap gros i bec corbat, que habita principalment a les illes tropicals de l'Atlàntic i el Pacífic. [Volaràs sobre la vorera incendiada,| albatros cobejat pels mariners, tan forts, Rosselló-Pòrcel: "El captiu", d'Imitació del foc.]
atzur: m. Color blau celeste.
esguerrat: Mutilat./ Que té una part del cos deformada. // Espatllat, mutilat o poc desenvolupat. Tenir un braç esguerrat.

RESUM

La tripulació capturava albatros per a divertir-se i es brulaven d'ells

EMBRIAGUEU-VOS

Charles Baudelaire: "Embriagueu-vos"

Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l'única qüestió. Per no sentir l'horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.

Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga. Però embriagueu-vos.

I si a vegades, sobre els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l'embriaguesa, pregunteu al vent, a l'ona, a l'estel, a l'ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l'ona, l'estel, l'ocell, el rellotge, us contestaran: "És l'hora d'embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga!".

↳Diu que tens que estar sempre il·lusionat per alguna cosa , i aixi no estar trist.

CHARLES BAUDELAIRE: Petits poemes en prosa (Spleen de París) 1869 Publicada dos anys després de la seua mort. Traducció de Vicent Alonso i Anna Montero. Edicions del Mall, 1983

IL·LUSIONEU-VOS

Cal estar sempre il·lusionat. Això és tot: és l'única qüestió. Per no sentir l'horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us il·lusioneu sense treva.

Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga. Però il·lusioneu-vos.

I si a vegades, sobre els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda d'il·lusió, pregunteu al vent, a l'ona, a l'estel, a l'ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l'ona, l'estel, l'ocell, el rellotge, us contestaran: "És l'hora d'il·lusionar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, il·lusioneu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga!".

LES FLORS DEL MAL XCIII

A UNA DONA QUE PASSA

Xisclava al meu voltant l'eixordador carrer:

prima, alta, de dol, dolor majestuosa,

una dona passà, amb la mà fastuosa

gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,

àgil i noble, amb actitud d'estàtua.

Crispat com un extravagant, bevia jo

als seus ulls ―cel lívid que gesta l'huracà―,

la dolçor que fascina i el plaer que mata.

Un llamp... després la nit! ―Fugitiva bellesa

d'una mirada que, de sobte, m'ha fet tornar a la vida,

¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?

En altre lloc, molt lluny d'aquí, molt tard! O potser mai!

Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço,

tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho!

↳Mesureu-ne les síl·labes. De quin tipus de vers es tracta? (Una pista: hi ha hemistiquis.) 

Es un sonet

Els versos estan formats per 12 síl·labes,són alexandrins.

↳Tema. 

El tema és l' amor a primera vista. Un home anava passejant i va veure a una dona alta, prima i vestida de dol que passava pel seu costat. La va mirar fixament als ulls, que eren blaus, i amb una mirada molt dolça. Però,

 l' inesperat encontre va durar poc,perquè, ella se'n va anar i ell,es preguntava si potser algun dia la tornaria a veure

↳Comenteu alguns trets de la poesia baudelaireana presents en aquest poema.
figures retòriquesescripcions detallades

LES FLORS DEL MAL. AL LECTOR

·A nosaltres, lectors, què vol dir-nos Baudelaire?
L’estultícia, l’error, el pecat, l’avarícia,
les portem a l’esperit i ens roseguen el cos,

i alimenten tots els remordiments amables
com els captaires nodreixen els seus polls.
Els pecats són tossuts, covards els penediments;
exigim un bon preu per confessar les culpes,
i alegrement tornem al viarany fangós:
creiem rentar les taques amb llàgrimes vulgars.

             

↳parla dels pecats en general i que els humans som molt pecadors

Sobre el coixí del mal, Satan el Trismegista
ens gronxa calmament l'esperit encantat,
i el metall ric de la nostra voluntat
tot l'evapora aquest savi alquimista.

↳Satan , el diable, ens venç i ens fa caure en la temptació

El Diable belluga els fils que ens sotraguegen!
En el més repugnant, hi troben atractius;
fem cada dia un pas avall cap a l'Infern,
sense cap por, per tenebres que puden.

↳Es com si fórem titelles , i el diable meneja els fils . Fa d'allò roí que siga atractiu per a nosaltres

Talment un disbauxat que besa i que devora
el pit martiritzat d'una puta envellida,
robem, com de passada, un plaer clandestí,
i l'espremem igual que una taronja pansida.

↳Busquem plaers clandestins, però que son passatgers, no ens donden la felicitat. Per tan el diable ens domina. 
Espès, formiguejant, com un milió d'helmints,
al cervell se'ns esplaia un poble de Dimonis,
i, així que respirem, la Mort, riu invisible,
ens baixa pels pulmons amb queixes apagades.

↳Estem dominat pels dimonis.Anem cap a la mort.Tenim una vida miserable.
Si la violació, el verí, el punyal, l'incendi,
encara no han brodat amb bella filigrana
l'ordit banal dels tan penosos destins nostres,
és perquè no tenim, ai las! una ànima gosada.

↳Si no som piròmans, assassins, violadors vol dir que si no som pitjors no es perquè no som bones persones, si no perquè som covards 

Però enmig de les panteres, els xacals i les llobes,

els micos, els voltors, les serps i els escorpins,

i els monstres que udolen, que bramen i que repten,
n’hi ha un de molt més lleig, dolent i més ronyós

  

↳Hi ha encara un monstre mes roí ,un vici pitjor, l'avorriment. 

en el corral infame de tots els nostres vicis!
Encara que no crida ni gesticula gaire,
transformaria el món en un munt de deixalles
i se l’empassaria de grat amb un badall: 

l’Avorriment! Amb ulls tot plens d’un plor involuntari
somnia cadafals mentre fuma una pipa.
El coneixes, lector, aquest monstre refinat

hipòcrita lector, germà que te m’assembles!