LES FLORS DEL MAL XXIX

UNA CARRONYA

Recorda aquella cosa que vam veure, ànima meva,
un bell matí, a l'estiu tan dolç:
tombant per un camí, una carronya infame
damunt un parament de rocs,


↳ parala amb jeanne i recorden quan van vore una carronya en unes roques. 

les cames ben enlaire, com una dona lúbrica
i ardent, suant el seu verí,
obria, de manera indiferent i cínica,
el ventre ple d'exhalacions.


↳Diu que la carronya es dolenta i la compara amb una dona.

Brillava el sol damunt d'aquella putrescència
com si volgués coure-la al punt,
i retornar amb escreix a la Natura immensa
tot el que havia creat junt;


↳Com era estiu i veia calor , diu que el sol li donava la imatge d'espill.

i contemplava el cel la carcassa superba
com una flor que s'expandís.
Feia tanta pudor que sobre l'herba
et va semblar perdre els sentits.

↳se veien els ossos. De la pudor Jeanne es va desmaiar

Les mosques brunzejaven pel ventre putrefacte
del qual sortien negres contingents
de larves, que anaven com una flegma espessa
amunt i avall dels esquinçalls vivents.



↳hi havien moltes mosques menjant-se la carronya , junt amb cucs.

Baixava tot allò, pujava com onada,
o bé brollava espetegant;
hauríeu dit que el cos, inflat d'una alenada,
ben viu, s'anava incrementant.


↳ Era una sensació desagradable.

I feia el món com una simfonia estranya,
com l'aigua que corre i com el vent,
o com el gra que el llaurador, amb acció ritmada,
sacseja i gira en el garbell.


↳En aquesta estrofa fa una comparació amb la vida i la mort, al observar la carn putrefacta, pensava que al amar una dona, arribarà un moment que ella primerament es tranformarà en carronya i posteriorment es convertirà en pols.

Les formes s'esborraven, només eren un somni,
com un esbós difícil de capir
sobre la tela abandonada, i que l'artista acaba
tan sols dins el magí.


↳ Explica com aquesta dóna és oblidada poc a poc.

Darrere d'unes roques, una gossa inquieta
ens espiava de mal grat,
esperant l'hora de robar a aquella carcassa
la carn que hi havia deixat.

↳insisteix en que quedava una petita prat del l'animal ,però que desapareixerà.

—I, amb tot, seràs un dia igual que aquesta escombraria,
semblant a aquesta pútrida infecció,
estrella dels meus ulls, oh sol de la natura,
tu, àngel meu, la meva passió!

↳ens dona a entendre que la seva estimada Jeanne Duval, al igual que tots els éssers humans terminara com una escombraria, es a dir, envairà o es posara malalta, o en el cas de Jeanne, patirà de una malaltia que terminaria amb la seva vida, terminant com una carronya.


Sí! Això seràs, oh reina de les gràcies,
després dels últims sagraments,
quan jeuràs per podrir-te sota l'herba florida
enmig dels altres ossaments.

↳Ell li diu que acabara sen un tros de carn.

Recorda't de dir als cucs, llavors, bonica meva,
que amb molts petons se't menjaran,
que jo he guardat la forma i la divina essència
dels meus amors desintegrats!

↳ Per a ell no ha desaparegut perque ix en el poema

LES FLORS DEL MAL XXII

PERFUM EXÒTIC

 

Si ensumo la fragància d'aquest teu pit que crema,
els ulls tancats, un vespre càlid de tardor,
veig desfilar davant de mi ribes felices,
fulgents pels raigs d'un sol invariable;

↳El pit és el de Jeanne i crema perquè tenen una atracció física. Ell olora l'olfacte, tanca els ulls i imagina un paissatge exòtic.

una illa peresosa on la natura dóna
arbres mai vistos i saborosos fruits;
homes de cossos prims, però vigorosos,
i dones que sorprenen pel seu esguard sincer.

↳La seva soledat el porta a imaginar-se un mon, un somni.Un mon amb homes amb cosos prims,i dones que admiren la seua bellesa

Guiat per l'olor teva a climes agradables,
veig un port carregat de veles i de pals
encara fatigats per l'onada marina,

↳S'imagina que està en el port de l'illa i hi ha veles, vaixells i un clima agradable.
mentre el perfum dels tamarindes verds,
que circula per l'aire eixamplant-me els narius,
se'm confon dins el cor amb cants de mariners

↳vol fugir de la tristesa amb l'erotisme. Quan està en l'estimada, el seu perfum el fa trasportar-se.

LES FLORS DEL MAL XXI

HIMNE A LA BELLESA

¿Véns de l'abisme o d'un cel insondable,
Bellesa? El teu esguard, que és demoníac i diví,
vessa confusament el crim i el benefici,
i és per això que se t'assembla el vi.

↳Baudelaire es qüestiona sobre l'origen de la bellesa , i diu que quan la pots observar . o és dolenta o perfecta. La compra amb el vi perquè pot ser bo o roí.

Portes en la mirada l'aurora i el crepuscle;
escampes perfums com la tempesta al vespre;
són filtre els teus petons i una àmfora la boca,
que fan covard l'heroi i coratjós el nen.

↳Els besos de esta xica son poderosos , poden fer l'heroi en covard. La seua bellesa pot fer el be o el mal.

¿Surts de l'abisme negre o véns dels astres?
El Destí, captivat, com un gos t'estalona;
sembres a l'atzar la joia i els desastres,
i ho senyoreges tot i no respons de res.

↳L'autor no sap d'on ve tanta bellesa i diu que es tan poderós, que pot donar felicitat o infelicitat.

Camines sobre els morts, Bellesa, fent-ne mofa;
l'Horror no t'és la menys preuada de les joies,
i el Crim, com el penjoll que més t'estimes,
dansa amorosament sobre el teu ventre altiu.

↳Es mes poderosa que els morts .Esta bellesa no es innocent , es una bellesa que pot tindre un component roí.

L'insecte enlluernat vola vers tu, candela;
crepita, crema i diu: «Oh flama beneïda!».
Inclinat en l'amada, l'enamorat panteixa
igual que un moribund acariciant la tomba.

↳La bellesa es capaç de matar-te, però tu et mors feliç. Te molta força perquè tu mors satisfet. 

¿Què hi fa, si véns del cel o de l'infern, Bellesa,
monstre terrible, ingenu i espantós,
si els ulls que tens, els peus i el teu somriure m'obren
la porta d'un Infinit que estimo i mai no he conegut?

↳Baudelaire expressa que dona igual d'on es la bellesa si del cel o de l'infern , que a ell li serveix perquè li obre les portes de la felicita, que li dona igual el que pasará després.

De Satanàs, de Déu, ¿què importa? Àngel, Sirena:
¿què hi fa, si converteixes —fada amb mirada de vellut,
ritme, perfum, lluor, tu, única reina!—
el món en menys horror i menys feixuc l'instant?

↳Busca l'instant de felicitat i li es igual que siga una xica malvada , el només vol conseguir eixe instant de felicitat. Esa bellesa es la que reina en el cor de Baudelaire.




 

LES FLORS DEL MAL XVIII

L'IDEAL

No seran mai, aquestes noies de vinyeta,

productes espatllats d'un segle decadent,

els peus amb borseguins, els dits amb castanyetes,

les que satisfaran un cor com el que tinc.

↳L'autor diu que les noies que pareixen irreals, diferents a totes les dones de l'època, amb els peus idíl·lics, mai podran satisfer a l' autor ja que a ell no li agraden les dones perfectes. En el poema parla de diferents dones "Lady Macbeth i la filla de Miquel Àngel", que són perfectes i que no hi ha ninguna dona que s'assemble als gustos de Baudelaire.

Deixo per a Gavarni, poeta de clorosis,

l'estol xiuxiuejant de nenes de l'hospici,

perquè no sé trobar, entre les flors marcides,

cap rosa que s'assembli al meu roig ideal.

↳Diu que  no li agraden les noies blanques , les compara mab flors , que no li agraden

El que busca aquest cor, profund com un abisme,

sou vós, Lady Macbeth, amb la tirada al crim,

un somni d'Èsquil nascut en la tempesta;
  
↳Diu que li agraden les noies malvades, fortes ,ambicioses i dominant, com Lady.

o a tu, immensa Nit, filla de Miquel Àngel,

que regires, tranquil·la, en positura estranya,

els teus encants forjats en boca de Titans!

↳ L' ideal de l'època es lo contrari que diu al principi.

LES FLORS DEL MAL X

L'ENEMIC

La meva joventut va ser només una tempesta fosca

travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;

la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,

que el meu jardí és desert de fruits assaonats.

Vegeu com m'ha arribat una tardor d'idees

i em cal utilitzar la pala i el rasclet

per esplanar de nou les terres inundades

on l'aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.

↳El poema s'inicia amb una asseveració directa: ha passat el temps i la joventut només és un record.No té inspiració, està trist.

Qui sap si les flors noves que somnio

veuran en aquest sòl, rentat com una platja,

el místic aliment que els donarà puixança.

↳Parla de la terra = la seua inspiració. Buscant en la  joventut la inspiració per als seus poemes.

—Dolor, dolor! Devora el Temps la vida

i l'Enemic obscur que ens consumeix el cor

creix i es fa fort amb la sang que s'hi escapa.

↳Vol ser jove sempre .El temps, personificat, és com un horrible animal que creix i es fa fort amb la sang que nosaltres perdem. 

Tracta de la seua vida .Fa una reflexió sobre la vidal.La seua vida ha estat plena de sofriments. L’enemic per a Baudelaire es el temps la mort.Planteja el tema del  temps com un enemic invisible que està disposat a consumir el cor, la vida, i que anuncia un final angoixós

LES FLORS DEL MAL IV

CORRESPONDÈNCIES 

La Natura és un temple de columnes vivents
que deixen anar, de vegades, paraules confuses;
l’home hi camina com per un bosc de símbols
que l’observen amb una mirada familiar. 

↳La natura te significats ocults (símbols)i que l'home els troba.

Com llargs ressons que de lluny es confonen
en una tenebrosa i profunda unitat,
tan vasta com la nit i com la claredat,
els sons, els perfums i els colors es responen. 

↳Hi ha colors i sons que tenen correspondència. 
↳la idea mes important es que tot pot ser un símbol de tot.


Hi ha perfums que són frescos com la pell dels infants,
dolços com l’oboè, verds com les prades
—i n’hi ha de corromputs, pletòrics, triomfals, 

↳torna a parlar de les correspondències en diferents sentits.

que s’escampen igual que coses infinites,
com l’ambre, com l’almesc, l’encens i el benjuí,
que canten els transports del cor i dels sentits.

La natura es com el cel.
Podem associar els element de la nataura uns amb altres, com per exemple un color a un sentiment.

LES FLORS DEL MAL II

L'ALBATROS

 

Sovint, per divertir-se, les tripulacions
capturen els albatros, ocells grans de l'oceà,
que, companys indolents, segueixen el viatge
del vaixell que s'esmuny sobre severs abismes.

Un cop els han deixat jaient damunt la fusta,
els prínceps de l'atzur, maldestres i porucs,
arrosseguen feixucs les seves ales blanques
per sobre la coberta, com si es tractés de rems.

Viatger que volava... ara maldestre i indolent!
Tan bell fa poc... ara ridícul, repugnant!
Un li remena el bec amb una pipa curta,
l'altre es fa el coix i imita l'esguerrat!

El Poeta és semblant a aquest príncep dels núvols
que coneix la tempesta i es mofa de l'arquer;
exiliat per terra, enmig de les xiulades,
les ales de gegant no el deixen caminar.

[Quatre quartets de versos alexandrins, de rima consonant en l'original i amb dos hemistiquis (6+6); Les tres primeres estrofes són descriptives i l'última és una al·legoria. Hi abunda l'oxímoron. Aquest poema no figurava en l'edició de 1857; apareix a la Revue française, l'any 1859. Jordi Llovet opina que va ser escrit recordant el viatge a l'illa Maurice realitzat el 1841]


GLOSSARI albatros: m. Ocell marí de l'espècie Diomedea, de coll curt, cap gros i bec corbat, que habita principalment a les illes tropicals de l'Atlàntic i el Pacífic. [Volaràs sobre la vorera incendiada,| albatros cobejat pels mariners, tan forts, Rosselló-Pòrcel: "El captiu", d'Imitació del foc.]
atzur: m. Color blau celeste.
esguerrat: Mutilat./ Que té una part del cos deformada. // Espatllat, mutilat o poc desenvolupat. Tenir un braç esguerrat.

RESUM

La tripulació capturava albatros per a divertir-se i es brulaven d'ells